No hay productos en el carrito.
Que la tomàtiga tingui gust a tomàtiga ja no és un plus; en una terra com la nostra és totalment obligatori que l’hort, el camp i la mar arribin a taula de la manera més pura i natural, allunyats de floritures culinàries i de milers de quilòmetres del seu origen. I és possible quan les Solivellas s’ho proposen. A la nostra terra la paraula eco hauria d’estar implícita a cada verdura, carn, au, peix o a cada ou que caigués al plat i, amb ells, els sabors naturals de cada un dels aliments, trempats amb oli caimarenc i sal de cocó quan són crus o saltats el que és just i necessari a la paella per a repujar-ne les sensacions en boca.
Fonoll, tomàtiga, gambó, moraduix, albergínia, serviola, raïm, ceba, figa, sobrassada, blat xeixa, porros, tomàtiga seca, formatge, llampuga, pebres torrats, all i porc negre, arròs i mora. Cada mot n’és poesia perquè potser aquest -com deia un austríac ben emocionat a la taula del costat- sigui el gust de Mallorca un vespre de setembre. Un gust intens i bo de reconèixer a cada mossegada.
El camp mallorquí fet amanida verda, ametlla i vinagreta amb un xarrup de fonoll per obrir la gana. Un gambó enfarinat amb cigró i una sopa de tomàtiga i moraduix d’aperitiu. Sucar pa selvatgí fet al forn de llenya dins un glop d’oli de Pere Rotger i sal de cocó acompanyat d’olives de la mare de les germanes Solivellas. El plaer de l’escalivada d’albergínia feta llit per a una serviola amb escatesde raïm. El protagonisme de la coca de blat xeixa que anuncia la fi de la part suau i l’arrencada de la segona part del menú fet de petites mossegades, amb quantitats abastament, perfectament mesurades per a aixecar-te fora gana ni sadoll; la dolçor de la figa i el pic coent de la sobrassada vella són part d’aquesta litúrgia illenca que donà pas a uns porros amb tomàtiga seca i cremós de formatge de Maó de Nofre Gonyalons. Mai he sabut si és setembre perquè hi ha llampuga o si n’hi ha perquè és setembre, però sigui com sigui, la de l’altra nit arribà acompanyada d’una suau parmentierde pebres torrats al caliu i all negre; sabors concentrats, potents, identificables i gens camuflats. Encara hi havia un raconet per a gaudir la melositat d’un arròs de porc negre com a genial cloenda d’un espectacular menú arrodonit pel dolç –just mida– del gelat de fonoll amb mantecado i mora. É pois mais nada que deia el poeta.
A ca na Toneta res no és impostat. Entres i surt convençut perquè l’equip comandat per les germanes Solivellas viu aquest convenciment del que t’impregnes. T’ho diu el trespol hidràulic, els plats i tassons fets a mà i dissenyats a casa, les teles de lli i cotó, la llana natural de les estores que teixeix sa mare, les sabates, els murals d’Albert Pinya, l’enfilall de pebres que cusen per a assecar a la façana, la rialla de l’equip, el raïm de la parra que cau damunt dels caps dels comensals com el sol de l’horabaixa, el parament de la taula i la missió –acomplida– de fer-te sentir part d’aquella casa com si fossis un més.
Diu Maria Solivellas al primer numero de la revista de Chefs(in) que ens hem de deixar de donar receptes i hem d’aconseguir donar missatges. El de ca na Toneta l’hem ben captat i ha estat tot un gust.
